Entre els aspectes de la legislació comercial afectats per la Directiva de serveis destaca la normativa que regula la implantació dels grans establiments comercials. Si en l'ordenament jurídic espanyol hi havia unes autoritzacions “especialment sospitoses”, eren les llicències específiques autonòmiques que s'exigien als formats esmentats. Ineludiblement, la transposició del contingut de la Directiva de Serveis al sector comercial comminava a demostrar la innocència d'aquests règims d'autorització i exigia que es produís un canvi del model d'ordenació comercial que coneixíem fins ara, amb la consegüent reforma de la Llei estatal i de les legislacions de comerç de totes les comunitats autònomes. Aquest article –servint-se d'una sèrie de metàfores cinematogràfiques– analitza la inextricable fornada de normes autonòmiques aprovades per donar compliment a les exigències de la norma comunitària i examina aquest nou bloc normatiu per comprovar si, efectivament, s'ha produït el canvi de model que requeria la Directiva.